La Depressió de Finlàndia i l’Euro

El periodista Ambrose Evans-Pritchard (redactor en cap d’economia internacional del diari The Daily Telegraph) va publicar un article molt interessant el passat 18 de novembre sobre la difícil situació de l’economia finlandesa. Tracta sobre com l’Euro i el compliment del Pacte d’Estabilitat estan afectant greument l’economia més competitiva de la Unió Europea i sobre les semblances amb els efectes en els països de la perifèria europea.

En aquesta nova entrada de Rathaus Europa hem traduit l’article al català perquè el pogueu llegir, veure els paralelismes entre Finlàndia i els països de la perifèria i analitzar críticament la política econòmica europea.

“La depressió de Finlàndia és l’acusació final a la Unió Monetària Europea

Finlàndia ha perdut un 20% de la seva indústria des de 2008, tot i que és l’arquetip de la competitivitat de la Unió Monetària Europea.

Per Ambrose Evans-Pritchard

Finlàndia s’està endinsant en la depressió econòmica, una exhibició del fracàs monetari i d’una sèrie encara més inquietant pels defensors teòrics del euro que la crucifixió de Grecia.

Després de sis anys i mig d’expansió econòmica global, el PIB de Finlàndia es troba 6% per sota del seu anterior pic. Està sofrint una caiguda més profunda i més llarga que la del crash post-soviétic dels 90 o que el de la Gran Depressió dels 1930.

Ningú pot acusar Finlàndia de ser malgastadora, o indisciplinada, o tecnològicament endarrerida, o corrupta, o captiva d’una oligarquia arrelada, que són el tipus d’acusacions esgrimides contra els Greco-llatins.

El deute públic és del 62% respecte el PIB, més baix que el d’Alemanya. Finlàndia fa temps que ha sigut considerada com el paradigma de l’austeritat, la determinació i la súper-flexibilitat, el membre de la perifèria que suposadament va fer els deures abans de sumar-se a la Unió Monetària i que gràcies a això podia aguantar els cops.

finland_imf_3504433b

Finlàndia està al capdamunt de la UE en l’índex global de competitivitat del World Economic Forum. És la primera de tot el món en escola primària, en educació superior i formació, en innovació, en drets de propietat, en protecció de la propietat intel·lectual, en la seva legislació i la seva fiabilitat, en política anti-monopoli, en llaços universitaris de R+D i en disponibilitat d’últimes tecnologies així com de científics i enginyers.

El seu perfil gairebé perfecte demoleix l’afirmació principal del ministeri de finances alemany de que els països en la Unió Monetària Europea es fiquen en greus problemes només si van arrossegant les reformes i gasten massa.

El país òbviament ha sigut colpejat per una serie de shocks asimètrics: el col·lapse del seu campió d’alta tecnologia Nokia, la caiguda dels preus en la silvicultura i les matèries primeres i de la recessió a Rússia.

El punt rellevant és que ara no es pot defensar a si mateixa. Finlàndia està atrapada per un tipus de canvi fix i per la camisa de força del Pacte d’Estabilitat, una construcció d’advocats que mai va ser planejada per fer front a aquestes circumstàncies. El Pacte s’està fent complir de totes maneres perquè les regles són les regles i perquè els líders del Bloc Teutònic tenen una idea fixa de què el risc moral es desencadenarà descontroladament si algun membre central de la Unió Monetària dóna un mal exemple.

El PIB finlandès es va reduir un 0,6% addicional el tercer trimestre i la recessió de tres anys s’està tornant en una de quatre. Les comandes industrials van caure un 31% al setembre. «És esgarrifós» va dir Pasi Sorjonen de Nordea.

Suècia va ser capaç de circumnavegar shocks similars en l’última dècada deixant que fos la seva moneda la que rebés les pressions en moments clau. El PIB suec és avui un 8% per sobre del seu nivell pre-Lehman Brothers.

finland_sweden_3504429b

La divergència entre Finlàndia i Suècia és sorprenent per dues economies nòrdiques amb tantes coses en comú, i ha revifat el latent moviment anti-euro finlandès.

El parlament finlandès tindrà sessions l’any que ve sobre l’abandonament de la Unió Monetària i el retorn a la Markka, la moneda que va salvar Finlàndia a començaments dels 90 (després de que la política insensata d’una Markka forta i un tipus de canvi fixat a l’ECU s’abandonés).

Paavo Värynen, un eurodiputat i president honorari del Partit del Centre en el govern, va forçar les sessions sobre l’euro en l’agenda del parlament després de recollir 50.000 firmes. «La zona euro no és una Àrea Monetària Òptima, i la gent està començant a ser conscient de les raons reals de la nostra crisi», va dir.

«Ens trobem en una situació similar a la d’Itàlia i hem perdut un quart de la nostra indústria. Els nostres costos laborals són massa alts», digué.

Els votants de Suècia i Dinamarca van aturar els seus governs d’abolir les seves monedes en referèndum. Els votants finesos no van tenir-ne. La decisió de sumar-se a l’euro va ser imposada en contra d’una extensa oposició i va ser camuflada com a assumpte de seguretat nacional.

Väyrynen va dir que l’ala pro-euro va improvisar l’amenaça russa als 90, afirmant que Finlàndia necessitava lligar-se a si mateixa tant com fos possible en tots els aspectes del sistema de la UE per seguretat afegida, tot i que no unir-se a la OTAN. Van jugar la carta de la política exterior. «Va ser un engany», va dir.

És difícil evitar la conclusió de què Finlàndia va manegar els seus afers econòmics amb més habilitat als anys 1920 i 1930 sota la mà de Risto Ryti (molt elogiat pel ex-governador del Banc d’Anglaterra, Lord King), que va entendre els mals d’un tipus de canvi mal alineat, i va alliberar d’hora el seu país dels estralls del Patró Or el 1931. Ell mai hauria sigut seduït per les promeses fàcils d’una unió monetària.

Ryti era un anglòfil anti-nazi. Per una tràgica sèrie d’esdeveniments es va veure forçat a una aliança amb Hitler contra Stalin, i al final a una guerra contra Gran Bretanya. És possiblement l’única vegada a la Història que dues democràcies desenvolupades han arribat a cops seriosos.

El Banc d’Anglaterra va intentar intercedir al final de la Segona Guerra Mundial per evitar que fos tractat com un criminal de guerra (com Stalin havia exigit), però va fracassar. La seva sentencia va ser treballs forçats. Però m’estic desviant del tema.

La coalició de centre-dreta de Finlàndia està decidida a seguir amb una «devaluació interna», la mateixa política que ha portat a mitja Europa a una deflació del deute i ha provocat que les taxes de deute hagin crescut encara més ràpid a través de l’efecte en el denominador. Això és probable que sigui contraproduent també per Finlàndia, fins i tot en els seus propis termes, atès que el deute de les famílies està per sobre del 100% del Producte Interior Brut.

El govern ha fracassat en aconseguir un contracte social amb els sindicats de manera que actualment està intentant esquivar-lo reduint gradualment el pes del poder de la negociació col·lectiva – l’últim exemple de com el sistema euro erosiona els drets dels treballadors i és fonamentalment incompatible amb els valors polítics de l’esquerra. Aquest setembre, els sindicats van dur a terme les majors vagues en les últimes dues dècades.

finalnd_nokia_3504443b

Segueix sent un misteri per mi perquè l’esquerra europea continua disculpant-se pel que només es poden descriure com a polítiques reaccionaries, però com a mínim els ànims estan canviant finalment. Stefano Fassina, un social-demòcrata italià i antic sotsministre de finances està liderant un impuls per una «aliança de fronts d’alliberament nacionals», comprenent dreta i esquerra per fer bolcar l’ordre de la Unió Monetària Europea.

El senyor Fassina, Oskar Lafontaine d’Alemanya, Jean-Luc Melenchon de França i Yanis Varoufakis de Grècia van iniciar una branca d’aquest front a París durant el cap de setmana, proposant un «Pla B» de monedes paral·leles i finalment abandonar l’euro si la Unió Monetària Europea continua per fer complir polítiques contractives i a operar fora de control democràtic, tal com ells diuen.

Finlàndia s’està cavant a si mateixa en un pou. El Fons Monetari Internacional va advertir aquesta setmana en contra d’excessos d’austeritat i de retallades pro-cícliques abans de què l’economia sigui suficientment forta com per poder-les suportar.

El FMI va parlar fluix però el missatge va ser clar. Finlàndia ni hauria de pensar en una contracció fiscal o retallar la inversió en un moment en el que l’output gap (diferència entre el creixement potencial i el creixement real) és del 3,2% del PIB.

Les autoritats finlandeses van admetre en la seva resposta a l’article IV de l’estudi del FMI que no tenien elecció perquè havien de complir el Pacte d’Estabilitat. Això és en el que la política europea s’ha convertit.

Alguns a Finlàndia van ser ràpids en tirar pedres contra Grècia durant la crisi del deute, aparentment sense ser conscients en aquell moment de què ells també vivien en una casa de vidre. La seva pròpia història no és realment tant diferent dels desastres de la Unió Monetària Europea que han tingut lloc al Sud.

finland_imf_ulc_3504438a

Els tipus d’interès eren massa baixos per les necessitats finlandeses durant la bombolla de les matèries primeres, provocant un sobreescalfament de l’economia. Els costos laborals unitaris van pujar un 20% del 2006 en endavant, i van deixar el país borratxo i sense aigua quan la música va parar.

El deute públic era baix, però el deute privat era elevat (al voltant del nivell d’Espanya i Irlanda). La crisi va colpejar més tard merament perquè la bombolla de les matèries primeres no va punxar fins el 2012.

El moviment finlandès de sortida de l’euro és una advertència, de la mateixa manera que ho és l’elecció d’una majoria de tres partits d’esquerra a Portugal prometent trencar el guió de l’austeritat – i que sis setmanes després de les votacions segueixen sense poder accedir al poder per un pretext constitucional.

L’eurozona pot estar gaudint d’una temptativa de recuperació per ara, gràcies a l’estímul d’un euro feble, petroli barat i el quantitative easing, però ha malgastat tot un cicle econòmic global i se li està acabant el temps per restaurar les seves defenses abans que colpegi la pròxima tempesta global.

Quan la tempesta arribi, el deute públic i privat total serà del 270% sobre el PIB de l’eurozona, un 36% per sobre del moment previ a la crisi de Lehman Brothers del 2008. La societat ja haurà sofert gairebé una dècada d’atur massiu, i el capital polític de les elits de la Unió Monetària Europea estarà gairebé exhaurit.

En qualsevol dels casos, la pregunta ha de ser contestada: si l’euro no pot funcionar pel que se suposa que és el país més competitiu de la Unió Europea, per a qui pot funcionar?“

Aquí podeu accedir al document original en anglès del qual Ambrose Evans-Pritchard n’és l’autor: http://www.telegraph.co.uk/finance/12001895/Finlands-depression-is-the-final-indictment-of-Europes-monetary-union.html

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s