Els errors de DIEM25

Heiner Flassbeck és economista i ex-Secretari d’Estat alemany d’Economia i mà dreta d’Oskar Lafontaine durant la seva curta estada al Bundeskabinett.

  1. Varoufakis

Aquest text s’ocupa de l’estratègia, però l’estratègia no es pot veure separada de les persones i les seves històries i accions. SYRIZA ha estat sempre un difícil conglomerat de grups de moltes tendències polítiques, però des que va arribar al poder el gener de 2015, fins a la seva capitulació set mesos més tard, dos grans fraccions es van enfrontar en una lluita ferotge. D’una banda, estava l’esquerra heterogènia,  que volia fer realitat la promesa electoral (el programa de Tessalònica): no hi hauria austeritat mai més, Grècia negociaria l’anul·lació deldeute i si la Troika empenyia el país a l’abisme, aquesta corrent apostaria per la sortida de la zona euro. L’altre lideratge, també volia posar fi a l’austeritat. No obstant això, sota cap condició estaven disposats a sortir de la zona euro.

Com explica Lapavitsas, la direcció de Syriza es va convèncer de que si es rebutjaba un nou rescat, els prestamistes europeus flexibilitzarien les condicions davant de l’agitació financera i política. L’autor intel·lectual d’aquesta estratègia va ser Yanis Varoufakis. Va negociar amb els creditors durant més de sis mesos. Però Grècia no podria negociar amb eficàcia sense un pla alternatiu, inclosa la possibilitat de sortir de la zona euro. La creació de la seva pròpia liquiditat era l’única manera d’evitar el bloqueig de la Troika. Això no seria gens fàcil, per descomptat, però almenys hauria tingut opció de fer front a les estratègies de rescat catastròfiques. La direcció Syriza no va voler saber res d’ell.

“SYRIZA va fracassar”, escriu Lapavitsas, “no perquè l’austeritat sigui invencible, ni perquè el canvi radical sigui impossible, sinó perquè, desastrosament,  no s’estava disposat i preparat per suportar un desafiament directe a l’euro. Un canvi radical i l’abandonament de l’austeritat a Europa requereixen de confrontació directa amb la pròpia unió monetària. Per als països més petits això vol dir que s’han de preparar per sortir, per als països centrals significa acceptar canvis decisius a uns acords monetaris disfuncionals”.

Avui Varoufakis està de tornada com a promotor de DiEM2025 (Democràcia a Europa). L’exministre de Finances grec gaudeix de molta credibilitat a l’esquerra europea. Gran part d’aquesta credibilitat es basa en el mite urbà de que el govern de SYRIZA va plantar cara heroicament als poders no democràtics a Europa, i aquests no van mostrar una visió econòmica perspicaç, i tampoc van tenir en compte el futur del poble grec i la flagrant falta de respecte a la democràcia.

El mateix discurs ara s’està propagant de nou. Al 2015, es va produir en última instància el “no choice” per al govern grec que acceptar les condicions de la Troika. Avui en dia, DiEM2025 vol reformar les institucions de la UE. És, de nou, un “no choice”. “Una lluita a nivell nacional és impossible, l’esquerra s’ha d’unir a tota Europa i lluitar contra les institucions de la UE frontalment”. L’objectiu de DiEM2025 és “democratitzar la UE amb el coneixement de que en cas contrari es desintegraria a un cost terrible per tots”. Diuen que només hi ha dues “opcions terribles” una retirada cap al “antiquat Estat-nació” o rendir-se “a l’oligarquia europea”. L’objectiu de DiEM2025 és “convocar una assemblea constituent”, on els europeus puguin deliberar sobre la manera de dur endavant, al 2025, una democràcia europea de ple dret, que ofereixi un “parlament sobirà” que respecti l’autodeterminació nacional i comparteixi el poder amb els parlaments nacionals,  assemblees regionals i consells municipals. Això és, com admet en Varoufakis al The Independent, “utòpic”. Però, continua, i diu que és “molt més realista que intentar mantenir el sistema tal com és” o “tractar de sortir.” Sigui quina sigui la sortida, grega o britànica, “escapar” no és possible. ¿Això a què sona?.

2. Quines reformes?

El sistema de “democràcia supranacional” que proposa DiEM2025 ‘ha de descansar sobre un Parlament Europeu empoderat de manera significativa, el que hauria de ser l’únic amb capacitat legislativa europea’, juntament amb ‘una branca executiva completament reformada, incloent un president europeu elegit directament’. “Aquest sistema garantiria que la Comissió posés en pràctica polítiques que es basen en la voluntat del poble. Tot ha de descansar sobre els resultats electorals dels partits europeus nous i veritablement transnacionals”.

Hi ha alguns problemes que s’haurien d’assenyalar. Per començar, la proposta suposa, estranyament, que existeix una relació causal entre la potenciació del parlament i el canvi polític i ideològic. Però per què aquest és el cas? Els europeus elegiran un parlament més inclinat a l’esquerra una vegada que els poders d’aquesta institució augmentin? Com serà l’empoderament del PE? El PE no pot fer-ho per si mateix, es necessita molt més. Per què concentrar-se en el Parlament Europeu, per començar? Tal canvi només es pot aconseguir quan les relacions de poder dins de la Comissió i els dos Consells canviïn. De fet, el que es necessita és una revisió completa de totes les institucions polítiques europees. I això no pot ocórrer sense canvis a nivell nacional. Llavors, per què concentrar-se en el nivell supranacional?

DiEM2025 té una estratègia per aconseguir el canvi polític. La nova democràcia supranacional europea ha d’anar de la mà de la creació d’un “electorat post-nacional o supranacional”. Però, com funcionaria això? Com Thomas Fazi descriu amb gran encert, és evident que la gran majoria dels ciutadans europeus tenen barreres lingüístiques i les diferències culturals perjudiquen la participació política a nivell supranacional. Això pot ser obvi, però és una preocupació real. Per què necessitem aquest tipus de partits? Què poden aconseguir aquests que altres no poden? No hi ha una sola prova que això serveixi per avançar.

El contrari és cert. Una major integració, encara que estiguin acompanyats per un enfortiment del parlament, no és equivalent a un control més popular. Varoufakis assumeix ingènuament que una versió millorada del Parlament Europeu seria suficient per a l’adequat control democràtic de les decisions de la Unió. Com Fazi argumenta amb raó, això ignora del tot la qüestió oligàrquica. La recerca ens mostra que els problemes relatius a la pressió lobbista s’exacerben a nivell supranacional. La transferència de la sobirania a l’àmbit internacional contribueix al debilitament del control popular. Aquests àmbits són, en general, física, cultural i lingüísticament més distants del públic general que els nacionals. I això condueix a un major control oligàrquic.

A la Unió Europea, hi ha dues fonts de legitimitat democràtica: el Parlament Europeu, elegits directament pel poble de la Unió Europea i el Consell de la Unió Europea (Consell de Ministres) conjuntament amb el Consell Europeu (els caps de nacional governs). La Comissió Europea és anomenada pels dos cossos. Es poden dir moltes coses negatives del PE, però la veritat és també que el Parlament Europeu tampoc és massa diferent dels parlaments nacionals. En teoria, els membres dels parlaments nacionals tenen la facultat de proposar legislació. En el cas del PE no és així, només es poden fer modificacions que posteriorment la Comissió pot acceptar o rebutjar. No obstant això, en els parlaments nacionals, de mitjana, menys del 15% de les iniciatives legislatives dels membres del parlament es converteix en llei. Molt pocs membres del parlament (o cap en absolut) van proposar una legislació que no ha estat aprovada per endavant pel seu partit i / o que no és el producte de les negociacions amb els socis de la coalició. Certament, el PE no està funcionant com un parlament complet hauria de funcionar, però tampoc ho fan la majoria dels parlaments nacionals. Això també vol dir que la lluita per la “Democràcia a Europa” ha de ser a nivell nacional. No és només una malaltia a nivell de les institucions europees, és una malaltia a tot Europa.

Les institucions de la UE són una caixa buida si els governs nacionals no vesteixen elements per a la política europea. Totes aquestes decisions són preses pels polítics nacionals o representants nacionals. El mateix és cert per a la junta executiva del Banc Central Europeu. Hi ha un president, un vicepresident i quatre membres. Tots aquests membres són nomenats pel Consell Europeu. Les decisions del BCE són fetes per aquests sis membres, a més dels governadors dels bancs nacionals dels 19 països de la Zona Euro. L’enllaç amb els estats nacional és sempre obvia.

La situació dins de la Comissió és pitjor. La Comissió té un president que està sent triat pel PE. Això vol dir molt poc, perquè l’última (i primera) vegada que això va ocórrer el nom de Juncker va ser l’únic a la papereta. Els altres 27 membres de la Comissió no són elegits, el que significa que la seva posició és el resultat de les negociacions entre els governs nacionals. Amb els anys, es va convertir en el costum d’adoptar una legislació en una sola lectura. nous paquets de conducció econòmica crucials, com ara el Tractat Fiscal, l’Six-Pack, el Two-pack i el semestre europeu es van adoptar en formes que són fonamentalment antidemocràtiques. Això és molt dolent i ha de canviar, però com es diferencia la legislació en la majoria dels parlaments nacionals a Europa? L’austeritat i reformes són objecte de debat als parlaments i una minoria voten en contra i una majoria a favor, amb uns petits desertors.  Això demostra que el problema no es troba exclusivament en l’àmbit europeu. De fet, sense l’obsessió macabra en el ordoliberalisme, monetarisme, la competitivitat, el mercantilisme i “reformes estructurals” en el pla nacional, la UE seria incapaç d’empènyer aquesta agenda.

Alhora, com escriu Wolfgang Kowalsky, les ambicions socials s’han reduït substancialment a les normes de l’OIT que estan molt per sota de les normes mínimes europees actuals. Això és, de nou, molt dolent. Però observem el que està succeint a nivell nacional. No és diferent del que passa a França, el Regne Unit o Bèlgica o en molts països on els governs conservadors (de tota mena o color) implementen (o intenten aplicar) un munt de lleis anti-socials.

En lloc d’aquest ‘façadisme”, com l’anomena Kowalsky (“l’any del ciutadà europeu” etc), hi ha una gran quantitat d’iniciatives que la UE podria promoure si està interessada en la democràcia. Podria, per exemple, fer realitat la democràcia als llocs de treball a la UE i treballar en pro de la democràcia industrial – termes que mai s’han trobat en qualsevol document de política europea (PE inclòs). En canvi, les institucions (el PE inclòs) ara estan tractant de ficar-se en el territori nacional de la negociació col·lectiva mitjançant l’establiment de límits a l’evolució del salari – una estratègia clara per destruir l’autonomia dels interlocutors socials-. Però això, de nou, també està duent a terme, d’una manera o altra, en la majoria dels països europeus i així, un cop més, aquesta és una lluita que ha de ser combatuda a nivell nacional, no pels partits transnacionals, sinó pels socialdemòcrates i partits d’esquerres.

3. El TINA de l’esquerra

El TINA de DIEM és molt pitjor que el seu anàlisi erròni de les institucions europees i el seu descuit de les relacions de poder nacionals. No és res accidental. És el resultat lògic del seu diagnòstic subjacent del que està malament en el món: si les nacions s’han tornat impotents enfront de la globalització, llavors no té sentit iniciar una lluita política a nivell de l’Estat-nació. Aquesta és la tesi de DIEM. Però l’Estat-nació no s’ha tornat impotent davant de la globalització.

El pensament que DiEM2025 i molts altres promouen és que el model de la política basada en l’Estat-nació està “acabat” (Varoufakis). A Europa, els Estats-nació van guanyar ‘responsabilitat sense poder’, mentre que el nivell supranacional va guanyar ‘poder sense responsabilitat’. La sobirania dels parlaments nacionals s’ha dissolt. Avui dia, els mandats electorals nacionals són dissenys impossibles de complir. Per tant, la reforma de les institucions europees (o més precisament, el PE), és l’única opció que queda. Varoufakis està lluny de ser l’únic que ho veu així. D’acord amb Slavoj Zizek, la lliçó que l’esquerra ha d’aprendre del ‘episodi Syriza’ és que és impossible lluitar contra el capitalisme global en un sol país. Segons Zizek, la “nova temptació neo-keynesiana socialdemòcrata” d’alguns sectors  tendeix a posar la baralla a nivell de l’Estat-nació com a cortina de fum per a que la pseudo-esquerra confusa caigui en el nacionalisme i el populisme, entretenint a la població amb la il·lusió de que ho poden fer diferent. Això està ben dit, però no és cert.

Com saben això i per què estan tan segurs? Fa un parell d’anys, Dani Rodrik va presentar el que ell anomena “el trilema polític de l’economia mundial’. En les condicions de “veritable integració econòmica internacional”,la democràcia, la sobirania nacional i la integració econòmica mundial es tornen incompatibles entre si. És possible combinar dues de les tres, però mai les tres al mateix temps i en la seva totalitat. Per a més globalització, s’ha de renunciar a una part de la democràcia o de sobirania nacional. Per exemple, si un país opta per lligar la seva moneda amb una altra de referència i permetre que els fluxos de capital entrin i surtin sense restriccions, no pot també, establir de manera autònoma la seva taxa d’interès. En aquest context, l’aspecte polític del Estat-nació s’encongeix.

El trilema de Rodrik és, per descomptat famós. Com Bill Mitchell escriu amb raó, s’ha venut amb habilitat per totes les forces polítiques d’arreu. La doctrina és molt convenient. Digues a la població que l’Estat-nació està “acabat”, que és incapaç de garantir la plena ocupació (o treballar cap a ella) i t’alliberes de la responsabilitat d’intentar-ho. El mateix passa amb l’austeritat o qualsevol altra cosa. Si l’Estat-nació està “acabat”, és inútil oposar-s’hi. La qüestió de si això és cert, per descomptat, gairebé mai es pregunta. Però això no és el que volia dir Rodrik. El títol del seu article “Fins on arribarà la integració econòmica?” ha de proporcionar alguna pista. Contràriament a la “saviesa” convencional, Rodrik va escriure que la integració econòmica internacional no és “veritable”, és a dir, que segueix sent molt limitada, fins i tot en el nostre món globalitzat. És cert que l’article de Rodrik és del 2000, però el món no ha canviat tant. Com assenyala Mitchell, encara hi ha fronteres nacionals. Hi ha incertesa sobre tipus de canvi tot i l’augment de la desregulació. Hi ha grans diferències culturals i lingüístiques que impedeixen una plena mobilització de recursos a través de les fronteres nacionals. Hi ha ‘biaix’ a les carteres d’inversió. Hi ha una alta correlació entre les taxes d’inversió nacionals i les taxes d’estalvi nacional. Els fluxos de capital entre la tardor nacional rics i pobres considerablement per sota del que els models teòrics prediuen. Encara hi ha severes restriccions a la mobilitat internacional del treball. La veritat és que no vivim en un món completament globalitzat, ni molt menys. Ergo, els estats-nació poden perseguir les seves pròpies polítiques.

No hi ha evidència per al TINA de DIEM. La seva tesi de que el capital es va convertir completament en supranacional i que ‘nosaltres’, per tal de lluitar contra aquest i tenir alguna oportunitat, cal portar la lluita al mateix nivell supranacional és incorrecte. El caràcter ‘footloose’ del capital es lliurarà a nivell nacional, que al seu torn conduirà a la cooperació internacional o simplement no serà combatut. Si el capital es va convertir en completament “lliure” i l’Estat-nació està “acabat”, per què Goldman-Sachs i altres paguen milions a Hillary Clinton per converses que han de mantenir-se en secret? Per què els lobbies empresarials  destinen milers de milions a institucions reguladores dels països? Per què els think thanks i agències de màrqueting que no tenen altre objectiu que esbiaixar l’opinió dels votants? Per què és el sector empresarial està tan ansiós per comprar els mitjans de comunicació per a salvaguardar els seus límits ideològics? És  per què l’Estat-nació és “acabat”?

Com Bill Mitchell va escriure al seu bloc fa un temps, “la realitat actual és que els polítics encara tenen capacitat legislativa per restringir l’activitat econòmica a través de fronteres (…) El desafiament real no és cedir sobirania nacional a un estat mític de la integració econòmica internacional, és resistir a la corrupció del procés d’elaboració de polítiques nacionals tecnocràtiques i per assegurar que els sistemes de votació no estan corromputs per grups de pressió que treballen per als interessos de les elits del capital”.

¿I per què això no està succeint? Un pot acusar a  la dreta de moltes coses, però no que són de dretes. Ells són el que són. No obstant això, el mateix no és aplicable a l’esquerra. Com Bill Mitchell escriu:

“El problema és que l’estupidesa dels polítics d’esquerres han comprat el mite de que la integració econòmica internacional és tan avançada i inevitable que han d’abandonar les metes progressistes tradicionals i, per tant, servir als interessos del capital. La seva narrativa diferenciadora és l’afirmació inversemblant de que d’alguna manera mantindran aquesta posició política per lliurar resultats més justos”

Això, en poques paraules, és el que ha succeït durant els últims trenta anys més o menys. No és la financiarització que va fer descarrilar a la socialdemocràcia (com Varoufakis va declarar recentment a la televisió holandesa), és la ideologia fal·laç de que res es pot fer, que el canvi estructural és impossible, que la lluita política al l’estat-nació ha acabat i que l’únic que queda per fer és gestionar l’estat en el sentit neoliberal, amb algunes correccions socials aquí i allà,  correccions que resulten del tot insuficients.

El fet és que és possible que els països que tenen control de la seva moneda poden seguir les seves pròpies polítiques econòmiques – polítiques que tenen, entre d’altres preferències, la plena ocupació com un objectiu. Aquest és el veritable assumpte. No es tracta de la democratització de les institucions. No es tracta de la necessitat d’una política europea transnacional. No es tracta de qualsevol cosa que sura en l’aire, un model social que, com s’explica Varoufakis, és “al mateix temps llibertari, marxista i keynesià”. El que necessitem són partits d’esquerres preparats per guanyar les eleccions nacionals.

4. Per què donar prioritat al Estat-nació?

Si DiEM2025 vol lluitar per “institucions més democràtiques a la UE,” ja s’ho faran. Però la lluita més important es durà a nivell nacional. Res pot perjudicar més a l’oligarquia europea que països en deserció de la UEM (o amenaçar amb fer-ho), reajustant-se, tornant a créixer i fer-ho millor que aquesta zona euro ultra-neoliberal i disfuncional. A tota Europa, el capital és el responsable de la creació de fractures ètniques i culturals ficticies per seguir una estratègia de “divideix i venceràs”. L’esquerra ha de batallar aquesta lluita en totes les escales possibles. L’internacionalisme mai va tenir la intenció de renunciar a la lluita nacional. El contrari és cert. Això no té absolutament res a veure amb el nacionalisme. No es tracta del que els anglesos o els alemanys poden fer perquè són anglesos o alemanys, sinó que es pot avançar en aquests nivells. L’irlandès va vèncer la privatització de l’aigua. I no va ser una lluita europea. La privatització de l’aigua és probablement impossible de derrotar a aquest nivell. Però els irlandesos ho va fer al seu país. És, simplement, una estratègia per avançar on es poden fer més progressos. Això no exclou la solidaritat internacional. Per contra, és una condició per a que aquesta solidaritat existeixi. Necessitem autèntics partits socialdemòcrates que guanyin eleccions a nivell nacional, enviïn representants d’esquerres al Parlament Europeu, representants d’esquerres al Consell i a la Comissió; i keynesians al BCE. La lluita per la inversió, la recuperació i en contra de l’austeritat i la pressió empresarial s’ha de portar a l’interior d’aquestes institucions. Com podran els partits transnacionals aconseguir això? És en el nivell nacional (i local) que les persones es relacionen amb la política. És allà on està el nostre punt fort.

Això, per descomptat, Varoufakis no ho veu. Com va explicar al The Independent, gairebé vuit anys després de l’esclat de la crisi financera, la desocupació a la UE es troba encara a nivells de la crisi, és dues vegades més gran que als EUA i el Regne Unit – que ara estan arribant al que consideren els economistes “la plena ocupació”. Per començar, ningú creu en aquestes estadístiques. Hi ha milions de persones sense feina en aquests països. “Si la desocupació seguia sent un 10-11% al Regne Unit o els EUA, l’administració hauria col·lapsat” va dir Varoufakis al The Independent. Com ho sap? A Espanya, on la desocupació segueix sent superior al 20%, s’ha produït el col·lapse? Es va esfondrar el govern irlandès? El partit de l’austeritat a Irlanda va aconseguir ser reelegit i l’antic primer ministre està de tornada al poder. Cap partit transnacional canviarà això. Però els partits socialdemòcrates decents, autèntics i de principis poden i s’han de posar dempeus.

Font: http://www.flassbeck-economics.com/why-varoufakis-diem2025-is-fighting-the-wrong-fight/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s