El Brexit, la desigualtat i la desintegració

Avui a Rathaus Europa publiquem un article propi d’un dels seus editors, Bernat Monge, referent a un tema de total actualitat com és la problemàtica de les desigualtats, la desintegració i les seves ideologies.

El Brexit, la desigualtat i la desintegració

Europa està en un procés d’integació econòmica i política que fins fa no gaire temps podia semblar irreversible, i que estava inscrit en un procés i un context global de major integració econòmica. El resultat del referèndum al Regne Unit a favor de la sortida de la Unió Europea del passat 23 de juny va suposar un shock a la ideologia d’aquest procés. Va ser inesperat no perquè no hi hagués motius i símptomes molt clars sobre un procés de “desintegració europea”, sinó perquè semblava que el primer shock d’aquest nivell es donaria primer en altres països on la voluntat de sortir de la UE i/o l’Euro estava guanyant molta força com França, Grècia, Àustria, Dinamarca, Holanda o Hongria.

Paradoxalment, el Regne Unit – un dels països que ja era un dels menys lligats al projecte de la UE i que havia sofet en menor mesura els seus defectes (i tampoc els de la unió monetària) – ha sigut el que ha donat el tret de sortida a la desintegració. Crec fermament que el Brexit i altres fenòmens de desintegració estan molt lligats a qüestions sobre quina política econòmica i – tant o més important – a quins tipus de desigualtats s’està disposat a acceptar, tema al que ens dedicarem en aquest article.

En els últims 3 anys – des de la publicació del llibre de Thomas Piketty Le Capital au XXIe siècle l’agost del 2013 i la seva posterior traducció a diverses llengües – l’estudi en termes econòmics i històrics de la desigualtat ha recobrat a nivell acadèmic i de debat públic un interès molt notable. L’última adició al reguer d’estudis sobre la desigualtat és la de Branko Milanovic amb el seu valuosíssim llibre Global Inequality: A New Approach for the Age of Globalisation, un llibre que recull la seva expertesa i la seva experiència com un dels majors economistes en desigualtat del mòn, assumpte al que es dedica des de temps ençà.

Aquests estudis i llibres centren l’anàlisi i el tractament de la desigualtat fonamentalment en dues categories:

  1. Desigualtats per famílies. Especialment en el cas de Piketty.
  2. Desigualtats per països i economies. Tema en el qual es concentra especialment Milanovic, tot i que ambdós tracten les dues vessants.

Ambdós factors (família i país) són variables atzaroses; que escapen completament del control de les persones que neixen en aquestes famílies i en aquestes societats, però afecten immensament les seves condicions. En consqüència, resulta normal i interessant analitzar-los, donat que són susceptibles a ser considerats com a factors de desigualtat injustos.

Així doncs, seguint el mateix fil – i per analitzar què pensem sobre la desigualtat – podríem fer-nos a nosaltres mateixos dues preguntes fonamentals:

  1. És acceptable que hi hagi elevades desigualtats econòmiques entre persones pel fet d’haver nascut en una determinada família?
  2. És acceptable que hi hagi elevades desigualtats econòmiques entre persones pel fet d’haver nascut en un determinat país o nació?

Partint d’aquestes dues preguntes podríem classificar-nos en quatre grans grups segons les concepcions sobre la desigualtat de qui respon; inspirats en un article de Toby Nangle sobre aquesta qüestió. Així podríem classificar entre:

  1. Cosmopolites dinàstics: aquells que no troben acceptables les desigualtats segons el país en el qual es neixi, però sí que troben acceptables les grans desigualtats entre famílies.
  2. Cosmopolites progressistes: aquells que trobarien inacceptables i il·legítimes les desigualtats entre les persones segons la família i el país en el que han nascut o viuen.
  3. Comunitaristes conservadors: els que trobarien acceptables i legítimes les desigualtats entres les persones tant segons la família com el país en el que han nascut o viuen.
  4. Comunitaristes públics: els que no troben acceptables les desigualtats entre famílies d’un país però sí que troben acceptables les desigualtats segons el país en el que es neixi o visqui. Respecte a aquest grup, personalment els denominaria com a “comunitaristes públics” perquè la via usual d’aquest grup és l’actuació activa de les institucions públiques com a principal element en la promoció de la igualtat entre els membres, de forma inversa als comunitaristes conservadors

Actualment (i en la major part de la Història) la situació del mòn ha estat i està emmarcada en el marc del “comunitarisme conservador” tant factualment com a nivell polític, amb grans desigualtats econòmiques tant entre famílies com entre països. No obstant, aquesta ha sofert enormes evolucions històriques. La desigualtat és un conjunt de fenòmens mutables fascinants, que tant Milanovic com Piketty – i òbviament altres autors – tracten.

Observant la taula és interessant adonar-se de que els grups comunitaristes són de lluny els grups en el quals es trobarien la majoria de les organitzacions polítiques i socials més importants.

En els comunitaristes conservadors trobaríem conservadors i liberals tradicionals. Dins dels comunitaristes públics segurament trobariem la barreja més heterogència d’ideologies, des de partits socialistes, passant per socialdemòcrates, fins partits d’extrema dreta.

Segurament moltes persones que es consideren a si mateixes socialistes i probablement també un bon nombres de les que es consideren socialdemòcrates s’identificarien més amb el cosmopolitisme progressista. No trobarien acceptables desigualtats ni per país ni per família. No obstant, la situació de la realitat comporta una adaptació molt substancial d’aquest pensament tal com veurem a continuació.

També hi hauria adaptacions més o menys substancials entre persones liberals i un cert nombre de les persones conservadores en el sentit cosmopolita (de trobar acceptables i legítimes les desigualtats entre famílies però menys acceptables les desigualtats per motius de país).

En aquest sentit, i anant una mica més enllà cap al cas que ens ocupa, es podria considerar el procés d’integració de la UE com una transició del comunitarisme conservador cap al cosmopolitisme dinàstic. Seria un procés de reduir les desigualtats entre els països europeus però essencialment mantenint les consideracions sobre les desigualtats familiars.

Així doncs, trobaríem que el motor del procés d’integració de la UE seria el cosmopolitisme dinàstic. Per contra, l’euroescepticisme contrari a la pertinença al projecte de la UE i/o a l’Euro seria principalment un moviment cap al comunitarisme públic (o com a mínim un mer manteniment en el conservador).

Diversos contextos polítics i nacionals propis podrien alterar parcialment el comportament i els actes dels diferents grups; però la situació fonamental seria la descrita anteriorment. Un cas eminent que reflecteix aquesta alteració és el del partit laborista, que majoritàriament es va decantar per demanar la permanència “tàctica” a la UE, tot i que el laborisme, la socialdemocràcia i els seus partits han sigut tradicionalment comunitaristes públics. Aquests inexorables problemes de l’esquerra tradicional europea – no només en l’estratègia política sinó també en la pròpia definició ideològica – comporten un molt notable desgast d’aquestes organitzacions, no només en el partit laborista britànic, sinó també en la resta de partits socialdemòcrates.

La Globalització – de la qual el projecte de la UE n’és l’adaptació a escala europea per fer-la més controlable pels europeus – significa un procés en el qual les diferències entre nacions es redueixen, però que – tal com mostra Milanovic – les desigualtats entre famílies s’incrementen en els països més avançats i en els països emergents. I durant aquest procés, els treballadors dels sectors industrials i de serveis més exposats a la competició mundial i els joves dels països més desenvolupats són uns grups especialment castigats. Hi ha diferents motius tant econòmics, com tecnològics, com polítics pels quals aquests treballadors i els joves es troben actualment en unes situacions tant descoratjadores, però a nivell de política econòmica podríem dir que la globalització, i la Unió Econòmica i Monetària són fenòmens fonamentals per entendre-ho.

Els canvis potencials i els dilemes

Partint de la situació actual de comunitarisme conservador, el canvi pot ser cap a la reducció de la desigualtat entre famílies (cap al comunitarisme públic), però aquest moviment implica una reversió de la integració econòmica i la globalització tal com es duu a terme actualment. O pot ser cosmopolita dinàstic, en aquest cas la consideració és que cal impulsar aquest tipus de globalització i d’integració política i econòmica però amb la conseqüència d’augmentar la desigualtat entre famílies.

Davant de l’actual situació de malestar econòmic i social, l’esquerra a Europa presenta actualment una divisió creixent entre aquestes dues opcions, entre l’euroescepticisme i els defensors d’una UE i un Euro amb els seus problemes i defectes (ja siguin intencionals o no-intencionals). Per la seva banda, els partits conservadors convencionals sofreixen un desplaçament per l’extrema dreta a nombrosos països, i divisions en el seu si en alguns casos.

taula moviments desigualtat integració

La situació de l’esquerra presenta dilemes  particularment aguts. La transició del comunitarisme conservador al cosmopolitisme progressista – sense desigualtats de país ni de família – propi de pensaments socialistes i comunistes i de molta gent d’esquerra no es pot donar en un sol pas. No és factible un canvi directe de model econòmic i social global que comporti l’abolició de les desigualtats per família i també per nació, obliga a un molt llarg procés previ o pel cosmopolitisme dinàstic o pel comunitarisme públic i a fer renúncies en un o altre sentit.

Actualment el cosmopolitisme progressista no té gaires organitzacions polítiques, degut a l’extremada dificultat pràctica de dur-la a terme. El triomf d’una organització cosmopolita progressista en un país o diversos no seria suficient per generar un sistema realment global, i l’absència d’una demos global dificulta molt el suport a aquestes organitzacions. Aquest és el motiu pel qual els cosmopolites progressistes normalment es “conformen” amb esdevenir comunitaristes públics, aspecte clau per entendre el suport progressista al Brexit.

En aquesta tessitura complicada, tal com he exposat, es presenten dues estratègies bàsiques per la gent que es considera cosmopolita progressista; que són diametralment oposades. Una consisteix en el seguidisme a la UE i l’Euro, el qual ha sigut el camí sense gaires qüestionaments des dels 90 per part de l’esquerra europea (a part d’organitzacions comunistes), a través de la qual es transita pel cosmopolitisme dinàstic, amb l’intenció d’arribar en algún moment al cosmopolitisme progressista. L’altre consisteix en una reorientació cap al comunitarisme públic, que a través de la construcció d’una hegemonia progressista en el seu si pugui dur a la reconstrucció d’una integració però de caire socialista.

Un aspecte ineludible que hem de considerar del grup dels comunitaristes públics és que el concepte de nació dins d’aquest grup varia enormement. La nació – dins de la qual cal reduir les diferències familiars – és un col·lectiu que pot ser identificat com una forma més o menys identitària i ètnica de la nació, aquest és el motiu per què presenta un espectre tant ampli d’ideologies. Per aquest motiu els moviments de desintegració com el Brexit – tot i tenir una base comuna – poden tenir discursos més centrats en la desigualtat dels guanys de la integració i la globalització i la precarietat de la classe treballadora o més centrats en aspectes culturals i/o en restringir la immigració (els immigrants no serien considerats com a membres genuïns pels quals les institucions han de promoure la igualtat). Com a nota al marge, no hem d’oblidar pas en cap moment que el Brexit per si sol no té perquè significar ni tant sols l’abandonament de la política migratòria sobre ciutadans de la UE al Regne Unit, això depèn dels acords que es signin sobre la nova relació del Regne Unit amb la UE. I encara molt menys té perquè significar un enduriment de les condicions d’immigració pels països fora de la UE. En aquest àmbit la Unió Europea té unes condicions d’immigració particularment dures; que han portat a referir-se a ella en nombroses ocasions amb el nom de Fortress Europe (Fortalesa Europa) i que ha conegut el seu apoteosi en la dantesca crisi dels refugiats de l’Orient Mitjà.

En aquest sentit, i a més a més, el procés de desintegració i de renacionalització es entés segons a qui preguntem com un fi en si mateix (votants d’extrema dreta i socialdemòcrates nacionalistes) o – en el cas dels cosmopolites progressistes – com un pas necessari en un llarg camí per la consecució d’uns sistemes progressistes supranacionals.

En aquest cas, els votants d’esquerra cosmopolites progressistes es resignen a augmentar la desigualtat entre països, atès que si bé no estiguin d’acord en restringir més la immigració, si que estan d’acord a reduir la integració econòmica europea i la globalització, la qual cosa limita substancialment la capacitat de creixement en la renda dels treballadors dels països menys desenvolupats d’Europa i també del món (essent aquests últims els grups que han experimentat els majors guanys relatius en el període 1988-2008 de la globalització).

Gràfic sobre l’augment percentual de la població mundial organitzat en dècils dels més pobres als més rics.

Branko-Milanovic-2 inequality without china

Font:http://larrywillmore.net/blog/wp-content/uploads/2013/10/Branko-Milanovic-2.jpg

Gràfic sobre l’evolució mundial de líndex Gini que mesura la desigualtat d’ingrés i calculada en dòlars en Paritat de Poder Adquisitiu.

inequality world wide

Font: Milanovic, Branko, Trends in global income inequality and their political implications. LIS Center; Graduate School City University of New York. Spring 2015. Http://slideplayer.com/slide/5978538/

Ambdues estratègies presenten dificultats formidables que no entraré en aquest article a valorar. L’anàlisi dels costos i els beneficis de cadascuna és complicat, atès que en canvis sistèmics d’aquestes magnituds les oportunitats i les incerteses que comporten en el llarg termini són difícilment mesurables, i encara més difícils de predir.

Un punt derivat dels treballs de la desigualtat que he mencionat (que capten l’atenció en aquests gràfics) en el qual trobo que pot haver-hi un fort consens, es que molt difícilment es pot considerar la millora dels ingressos reals i de les condicions de vida d’amplis espectres de gent del planeta que ha comportat la globalització com a negatiu o que no valgui la pena. Per tant, una mesura més estable i harmònica en el llarg termini que respostes netament cosmopolites dinàstiques o comunitaristes públiques és equilibrar en major mesura la desproporcionalitat dels guanys de la globalització, particularment a través de sistemes que redueixin les desigualtats que les més altes capes de la població global generen i els seus efectes nocius. Una orientació que pot ser àmpliament compartida, però tant important com el què és el com; en altres paraules: quina via triar.

Així doncs, és bàsic que els ciutadans (i particularment la gent jove d’Europa i la seva perifèria) davant de les dades record d’atur, de precarietat i de falta d’oportunitats per poder tenir un treball digne i una vida plena sigui conscient de tot això per analitzar la seva situació i com canviar-la si no hi està d’acord. Ha de decidir quin tipus de model econòmic vol i quines desigualtats està disposada a acceptar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s